Vicent Usó, febrer de 2007



LA MIRADA CLONICA

Pla s’ocupa de la clonació humana

Una novel·la que pretén suscitar el debat

“La mirada clònica” (Perifèric Edicions), la darrera novel·la de Joan Pla (Borriana, 1942), es mou entorn de dos pols diferents: a la vora de l’ofici habitual de l’autor de “Mor una vida, es trenca un amor” o “El misteri de l’anell de diamants”, s’hi aplega un gran sentit de l’oportunitat. Pla és conscient que els destinataris principals d’aquesta novel·la són els alumnes dels instituts. I, a més, està convençut del valor de la literatura com a vehicle transmissor d’informació i com a excitant del pensament. Per això, la lectura de “La mirada clònica” no sols es planteja en termes d’aprofitament lúdic, sinó que va més enllà i proposa una série de qüestions ben aptes per al contrast d’opinions. Efectivament, com ja es desprén del títol, “La mirada clònica” aborda un dels temes de major rellevància social, els darrers anys: la possibilitat de clonar un ésser humà. I invita, a partir de la lectura, a aprofundir en el debat ètic que suscita un tema tan delicat com aquest.
Osato Onasaki, doctor en Neurologia, i Pierre Peppin, doctor en Enginyeria Industrial i programador informàtic, són els autors d’un descobriment que revolucionarà la ciència: la capacitat de transferir els pensaments d’una ment a una altra, tal com si copiaren del disc dur d’un ordinador a qualsevol altre suport informàtic d’emmagatzematge. La novel·la comença descrivint els primers experiments (la transferència d’informació entre animals) i, a poc a poc, va dibuixant les passes inicials d’una aplicació pràctica que desencadenarà una autèntica revolució. A partir del desenvolupament de la tecnologia que han inventat Onasaki i Peppin els beneficis poden ser infinits, però els inconvenients també són immensos. I el major és que la ment humana ha esdevingut perfectament manipulable: pels estats o per aquell que aconseguisca posseir-la. Com el magnat nord-americà Jeremy W. Wolf, un empresari absolutament lliurat al seu negoci, que contractarà els dos savis per tal que li inoculen al fill, un bala perduda, el seu amor per l’empresa. La transferència desencadenarà un procés de conseqüències imprevisibles que Pla resol en un final absolutament inesperat. Un final, però, completament obert al diàleg sobre els límits de la ciència, les garanties de l’aplicació de certes tecnologies i tota una série de qüestions que, per la seua rellevància i pel seu caràcter recent, encara estan sotmeses a un debat d’índole ètica.
La novel·la està escrita en el llenguatge planer i fluid que Joan Pla fa servir en les seues obres adreçades al públic juvenil, sense escatimar els diàlegs ni aturar l’acció més d’allò necessari. No hi manquen, tampoc, certes dosis d’intriga. Al llarg del relat, entren en joc enviats governamentals i científics, espies i detectius, empresaris i dones bellíssimes, així com escenaris tan diversos com París o les Bahames o San Francisco, a Califòrnia. A més, la narració s’estructura en dos plànols: el primer ens narra, de manera lineal, els fets de la novel·la, des del descobriment de la tecnologia fins el desenllaç de l’argument; el segon, inserit en cursiva, ens avança, en xicotets fragments, l’escena final. Joan Pla és un autor veterà que sap què du entre mans i amb “La mirada clònica” ho demostra una vegada més.